On ens recolzem quan la vella estructura cau?

Aquesta setmana parlant amb una persona que acompanyo donis de fa un temps em nomenava com començava a registrar la tristesa i el dolor pel tracte manipulatiu que (a vegades) fa amb el seu entorn en el paper de "el salvador".

Jo li anava escoltant amb atenció i presència, observant com el fet d'adonar-se'n va "sol".

I a poc a poc va anar apareixent en el focus de la seva mirada l'angoixa que apareix baix aquest (o un altre) patró.

A poc a poc el patró neuròtic, l'automàtic, "Gollum", es va revelant com el que va ser: un recurs de suport.

Un lloc on agarrar-se.

I a poc a poc en la sessió el focus va anar derivant cap a aquest tema que em sembla ben ric i interessant: el suport necessari per al contacte.

El contacte dins i fora.

El contacte amb el que hi ha.

Aquesta possibilitat que el self (l'expressió genuïna i canviant) es doni.

Laura Perls explica molt bé això en el llibre "Vivint a la frontera" (abans "Vivint en els límits").

Tornant a la persona a la qual acompanyo, de sobte va aparèixer el lloc a cultivar.

La necessitat de conrear nous suports donis dels que realitzar nous contactes per a sortir del conegut (manipulació/neurosi cadascun amb el seu estil).

I em va semblar especialment bell aquest moment.

Bell per a ser genuí i sincer.

Bell per a ser humanitzant (ai quan la teràpia és una eina més en això del perfeccionisme i l'ideal d'una!).

Bell per posar de manifest la realitat creadora de la vida constant i vibrant.

I em venia de gust compartir aquesta bellesa.

Conreem els nostres suports